“Després de París, Barcelona gairebé semblava una ciutat tropical, estava esplèndida”. Són paraules escrites pel trompetista Chet Baker en les seves memòries i fan referència a la seva actuació al Jamboree el desembre de 1963, quan la cava de la plaça Reial era, si més no, un dels clubs més importants del sud d’Europa. Geni controvertit, Baker va ser tota una icona del jazz blanc, del so melós del cool; un bufador parsimoniós, un cantant deliciosament fred que va deixar una empremta inesborrable en la història del jazz i va interpretar com ningú peces de l’estil de “My Foolish Heart” o “But Not For Me”. S’encarregarà de recordar-nos-el un altre geni: el també trompetista Ronald Baker, deixeble de Donald Byrd, J.J. Johnson o Jon Faddis. Un mestre que, com el seu precursor, sap que el jazz pot esdevenir una música insinuant, bella i elegant.

Ronald Baker trompeta i veu, Gerard Nieto piano, Joan Motera contrabaix, Xavi Hinojosa bateria.