Jason Lindner teclats · Tim Lefebvre baix · Zach Danziger bateria · Donny McCaslin saxo
“És un vent fresc que bufa contra l’imperi.” D’alguna manera, aquestes nou paraules encapsulen l’essència de Donny McCaslin, les aventures del qual amb el saxo tenor han abraçat i de vegades rebutjat les nocions contemporànies del jazz, sovint simultàniament, amb un profund enteniment del que ha passat i del que vindrà. Tot i que va obtenir un gran reconeixement pel seu treball com a líder de la banda en l’últim àlbum de David Bowie, Blackstar, el viatge de McCaslin fins a aquest punt va incloure múltiples fites d’un jove músic de jazz amb ganes de trencar barreres.
McCaslin va començar a tocar el saxo als 12 anys a Santa Cruz, Califòrnia, i durant la seva adolescència va tocar a la banda del seu pare, que era vibrafonista. El seu talent el va portar a obtenir una beca completa al Berklee College of Music, a una etapa de quatre anys en el quintet de Gary Burton, i a altres tres anys amb Steps Ahead. També ha treballat amb Maria Schneider, Danilo Pérez, The Gil Evans Orchestra i Elvis Costello, entre altres.
El treball amb Bowie, aconseguit gràcies a la recomanació de Schneider, va ser el detonant que va supercarregar les aspiracions de McCaslin de portar la seva música cap a noves direccions emocionants i obrir nous camins en el que abans es deia jazz fusió. Per a McCaslin, això significava apropar-se a un híbrid de jazz i art rock, quelcom que es reflecteix clarament en els seus dos àlbums més recents.
Primer va arribar Blow (2018), que va introduir guitarres elèctriques abrasadores, programació de tot tipus, efectes d’estudi i lletres provocatives cantades, seguit de I Want More, una tornada a la música instrumental però produïda i mesclada per Dave Fridmann (Flaming Lips, MGMT, Tame Impala, Mercury Rev, Sleater-Kinney), aportant una consciència no jazzística a la creació. El resultat va ser tan impactant que la revista Jazzwise va declarar que l’àlbum és “una gravació única i contundent, impulsada per l’estudi, que uneix orgànicament elements de l’electrònica, post-rock, jazz i la improvisació més persuasivament que gairebé qualsevol cosa anterior. Un nou cop per la revolució en la ment de McCaslin. Sempre hi ha nova música a la cantonada que subratlla la insurgència en la música que està per venir.”