Pere Ferre piano, Lidia Sobrino veu, Pol Omedes trompeta, Giuseppe Campisi contrabaix, Joan Casares bateria.

‘Va succeir el 1962, ho van anomenar “El crim dels Existencialistes” i va esquitxar a aquella incipient escena del jazz barceloní que, a través del Jamboree i altres caves, amarava els meandres de l’urbs amb els sons més moderns del bop i el blues americans.

Mariners, malfactors, melòmans. Un exèrcit de noctàmbuls que dansava al voltant d’aquella foguera sonora. I un llibre que ho explica, ‘Todos habían dejado de bailar’, d’Alberto Valle, guardonat amb el premi internacional L’H Confidencial 2022 de novel·la negra. Un conte sobre Barcelona. Seixanta anys passen com una revolada.

Un pianista, Pere Ferré. Hi era present en aquell moment, a l’escenari d’aquell Jamboree, en aquelles nits en les quals s’escrivien pàgines inoblidables de la història musical de la ciutat. I va tocar amb tanta i tanta gent: els Jazz Brothers, Mantequilla, Modern Jazz Sextet, Pony Poindexter. Molts. Gairebé tothom.

Una celebració del llibre, d’aquelles sonoritats i atmosferes irrepetibles, de l’ànima jazzística de la plaça Reial. Pere Ferré actua en companyia de joves talents del jazz barceloní. Generacions diferents, un mateix amor. Estàndards, hard-bop, tot continua al mateix lloc. Pol Omedes, a la trompeta, Giuseppe Campisi, al contrabaix, Joan Casares, a la bateria, i a la veu Lidia Sobrino, foguejada en l’àmbit del blues i el r&b clàssic.

‘En realitat no tothom havia deixat de ballar, I, de fet, alguns encara estan començant.’