Amb la publicació del seu darrer disc, “Allau d’estrelles solitàries”, Xavier Baró ha confirmat una vegada més la seva condició de trobador contemporani tan associat al romancer tradicional com al rock més despullat i autèntic. Des dels seus inicis amb Primavera Negra, Baró ha estat una ‘rara avis’ de l’escena musical del país fins a esdevenir un referent de culte que podia invocar a Arthur Rimbaud i a un misticisme laic propi de l’època dels primers joglars. La seva proposta s’allunya de l’artifici I l’efectisme per a cercar l’essència de cada història instal·lada en el més profund de la condició humana. Potser per això, tot i estar arrelat al cançoner més essencialment popular, se l’identifica amb el clixé de l’artista maleït. Algunes veus l’han qualificat el nostre Nick Drake particular, però analogies al marge serà tot un esdeveniment sentir l’udol del llop de Ponent a la cova del Jamboree.

Xavier Baró guitarra acústica, elèctrica i veu, Heura Gaya gralla, veu i pandero quadrat, Josep Maria Ribelles arpa, Víctor Verdú teclats (orgue d’església).