La salsa de Nova York no ha canviat; Yuri Buenaventura ve d’allà, d’aquella salsa angulosa i sensual, romàntica i combativa dels àlbums històrics de la Fania All Stars.
«Parlar de l’origen d’aquesta música és parlar dels espanyols que van deixar el seu país per buscar una nova vida i es van perdre a la selva entre mosquits i serps; dels africans que van ser llançats a vaixells i assotats per fer-los treballar; dels amerindis agredits pel mal absolut amb la seva creu, que els massacravien perquè creien en els déus del riu i del sol. I després, dins d’aquesta tragèdia, una altra tragèdia: l’èxode de porto-riquenys, cubans i dominicans, deixant la seva illa sota el sol per anar a l’hivern dels barris humils de Nova York. Doncs bé, la salsa de Nova York és aquesta música». Quan el gran públic el va descobrir a França amb la seva extraordinària versió de Ne me quitte pas l’any 1996, Yuri Buenaventura va obrir les portes a un renovat interès per la música llatina, però sempre insistint en les seves arrels, inseparables de la seva història. «Negar-se a deixar que la intel·ligència artificial escrigui la música, portar un vestit per donar un concert, és retre homenatge a Dizzy Gillespie, John Coltrane, Miles Davis, a qui se’ls demanava que entressin per la porta del darrere dels clubs per a blancs, i que no podien dormir als hotels on tocaven perquè no es permetien negres a les habitacions».
Aprofitem-ho: la salsa, fins i tot la romàntica, és història que es balla.
