Aquest lloc web utilitza cookies perquè puguem oferir-vos la millor experiència possible. La informació de les cookies s'emmagatzema al vostre navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu al nostre lloc web i ajudar el nostre equip a entendre quines seccions del lloc web trobeu més interessants i útils.
Història
1960
NEIX UN CLUB DE REFERÈNCIA
A començaments del 1960, l’empresari Joan Rosselló convertia el bar Brindis, situat al número 17 de la plaça Reial, en una cava de jazz. A proposta del crític Javier Coma, la va anomenar Jamboree, un mot en zulú adoptat pel moviment escolta que significa “reunió de tribus”. El Jamboree va néixer per donar cabuda a les sessions del Jubilée Jazz Club, una entitat pionera en la difusió del jazz llavors més atrevit a Barcelona. D’aleshores fins al 1968, la cava de la plaça Reial va aconseguir posar a Barcelona en el circuit de gires de les grans estrelles del jazz. També es va fer famosa entre la intel·lectualitat i la marineria de la VI Flota que atracava sovint a Barcelona.
1960-1968
Baker, Grappelli, Ornette, Dexter, Benett i el Tete
Bill Coleman, Kenny Drew, Chet Baker, Ponny Poindexter, Art Farmer, Lou Bennet, Stéphane Grappelli, Kenny Clarke, Ornette Coleman, René Thomas i Dexter Gordon són alguns dels noms que van pujar a l’escenari del club durant aquells anys. També, el 1966, Ella Fitzgerald i Duke Ellington van actuar al Palau de la Música per iniciativa del Jamboree. A banda de les estrelles internacionals, músics catalans com Francesc Miralles, Enric Ponsa, Pere Ferré, Francesc Burrull, Salvador Font “Mantequilla” o el mateix Tete Montoliu van ser habituals de la casa, compartint espai amb músics estrangers residents —la cantant Gloria Stewart, per exemple— o de pas per la ciutat.
1992-1993
Nous temps, noves experiències
El 1992, en plena febre olímpica, l’advocat Javier Cámara va comprar el local que ocupava el Jamboree per reobrir-lo com a cava de jazz. Mas i Mas va adquirir la propietat de la sala el 1993. Amb una filosofia heretada de la primera època del Jamboree, quan la sessió de jazz es completava amb una estona de ball, els nous gestors de la sala van posar en marxa una proposta basada en la celebració diària de dos passis i, posteriorment, d’una sessió de ball a les mans dels millors DJ de música negra.
1993-2010
De Brad Mehldau a Elvin Jones
El Jamboree es va posar al servei de joves artistes barcelonins que sovint es tutejaven amb promeses de l’escena novaiorquesa. Una d’aquelles figures emergents, Brad Mehldau, va enregistrar un dels seus primers discos a la cava de la Plaça Reial. El Jamboree fou també la casa d’històrics del nostre jazz —Ricard Roda, Tete Montoliu o Francesc Burrull—, de joves promeses de l’època —els germans Rossy, Perico Sambeat, Carme Canela, Albert Bover o Txell Sust—, i d’estrelles internacionals com Chris Cheek, Ethan Iverson, Seamus Blake, Avishai Cohen, Kenny Garrett, George Cables, Jesse Davis, Lonie Smith, Abdu Salim, Antonio Hart, Peter King o, fins I tot, Cecil Taylor, Elvin Jones I Al Foster.
2010-2013
Noces d’or, Medalla d’Or.
El 2 de febrer de 2010, el Jamboree va rebre la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona. El guardó va coincidir amb el 50è aniversari del club i amb el període en el qual Pierre Bechet fou el programador del Jamboree. Bechet, que va substituir a Judit Llimós, va dissenyar una programació especial per celebrar el cinquantè aniversari. Durant aquesta netapa, van passar per la cava de la plaça Reial tòtems de la categoria de Jerry Bergonzi, Jimmy Cobb —amb Joe DeFrancesco i Larry Coryell—, Al Foster i Jesse Davis, a banda de nous valors com ara Noah Gordon, Christian Scott i Melissa Aldana. També van debutar músics nacionals com Andrea Motis, Marco Mezquida i Celeste Alías.
2013-2017
nous temps, noves iniciatives
El 2013 es va fer càrrec de la programació Pere Pons. El Jamboree va iniciar llavors una nova etapa amb cicles específics —d’artistes, instruments, gèneres I, fins I tot, de cinema— I dos festivals: el de Bolero I el San Miguel Jamboree Jazz Club. Per la cava de la plaça Reial van passar artistes d’altres gèneres —Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, Santiago Auseron, Martirio…—, glòries del jazz —Lou Donaldson, Lee Konitz, Pat Martino, Ernie Wats, Paquito D’Rivera, Enrico Rava, Gregory Porter, Hermeto Pascoal, Pedro Iturralde….—, talents del nou jazz nacional —Lluc Casares, Andrea Motis…— i figures del jazz d’avantguarda —Agustí Fernández, Tim Berne, Atomic, Ken Vandermark…
WTF, més que una jam
L’activitat musical de la sala no es reduïa tan sols a la programació diària –els 365 dies de l’any— de dos sets de jazz, sinó que es va estendre al blues, amb un concert cada diumenge d’aquest gènere a les mans d’una banda resident, i, entre 2001 i 2017, amb una jam session, de nom WTF!, en la que cada dilluns s’hi barrejaven intèrprets de jazz amb artistes de hip-hop, música electrònica, groove i músiques del món. Dirigida per Aurelio Santos, la WTF! va posar en escena a desenes de joves promeses del moment —Raynald Colom, Llibert Fortuny i Marc Ayza, entre d’altres— i, sobretot, van reunir a centenars d’aficionats joves que en molts casos entraven en contacte amb el jazz per primer cop.
2018
cap al 60è aniversari
Amb la vista posada en el 2020, l’any que el Jamboree farà 60 anys, el 2018 va commemorar el 25è aniversari com a part del Grup Mas i Mas amb dos acords: amb la Global Music Foundation, per celebrar un curs de música amb artistes internacionals, I amb el Pizza Express, un dels clubs de jazz més importants de Londres, per obrir un intercanvi de programacions amb el bo i millor d’ambdues escenes. El Jamboree de finals de la segona dècada del segle XXI segueix sent un club de referència a la capital catalana, una sala oberta a les tendències més actuals de la música negra, a un ventall d’estils que van del blues al groove, passant pel funk, el soul i, òbviament, el jazz.
QUÈ DIUEN DE NOSALTRES?
Previous
Next