Bill McHenry saxo tenor · Ethan Iverson piano
Fa més d’un quart de segle que admiro Ethan Iverson i Bill McHenry. De fet, des que els vaig descobrir a Live at Smalls (Fresh Sound), amb els grandíssims Reid Anderson i Jeff Williams. Des d’aleshores els tinc al meu calaix d’inspiradors únics i imprevisibles. Sobretot, perquè són creadors que fugen de manera natural de les solucions evidents.
McHenry, per exemple, sempre s’ha allunyat dels clixés (també del post-bop més evident) amb una originalitat sense extravagàncies i sense cap necessitat d’incloure coses estranyes. Iverson, per la seva banda, avança sempre amb una nuesa formal i enganyosament simple, que pot aconseguir que el tema més antic soni radicalment modern. I junts, quan dialoguen, generen una conversa que transcendeix l’exhibicionisme dels solos. Tot i en tot moment ho posen al servei de la música.
Em moro de ganes de saber el setlist. Primer, per la destresa particular de McHenry amb els repertoris, amb la seva personalitat tan especial, tan enigmàtica com divertida. Però alhora també per les connexions i la curiositat d’Iverson amb la història de la música, i la seva habilitat per identificar relacions inesperades entre autors, estils i maneres d’entendre l’art. De fet, Iverson és per a molts –també per a mi– un autèntic referent per entendre on som i d’on venim.
Reunir Bill McHenry i Ethan Iverson no és només una bona idea. Jo diria que és una provocació deliberada perquè passin coses (sempre ho dic: una de les essències d’un festival). I no tinc cap dubte que en aquest concert passaran unes quantes coses que recordarem sempre.
– Josep Mestres, Jazzucrist
